martes, 29 de octubre de 2013

alqueria del Rocatí- València



L'antiga alqueria de Rocatí ens mostra com va ser l'arquitectura d'una explotació agrària de possiblement finals del Sis-cents en la part Sud de l'Horta de València . Restes de les seues fàbriques construïdes en tàpia real i buits sobreposats al XVIII, ens parlen d'un edifici que es perd en el temps .
Els espais de l'alqueria, la disposició dels volums, proporciona una informació excel · lent sobre la manera d' habitar aquestes cases senyorials valencianes, que s'han anat adaptant a diferents usos en el temps , conservant els seus volums construïts i compartimentant de maneres diferents l'espai intern. En l'actualitat observem una forta compartimentació d'origen modern a la planta baixa del cos principal , possiblement al ser usat com a casa de colons , o cases llogades a camperols al llarg del S. XX. Mentre que en les plantes superiors conserva els espais en la seua configuració tradicional , possiblement de finals del Sis-cents.
L'alqueria del Rocatí s'estructura a partir de dos cossos articulats en EL, construïts per una crugia, coberts a un aigua amb ràfec horitzontal en façana , amb tres altures en el cos longitudinal i dues altures en el transversal, tot i que els nivells de buits són diferents, ja que hi ha andanes amb dobles nivells de fenestració , com en el cas del cos transversal. Un cos diferent s'articula de manera longitudinal a la porta d'entrada , es tracta d'un edifici annex , d'origen possiblement divuit, amb una façana reconstruïda en part en època més recent, possiblement a finals del S. XIX , atenent la solució de la porta d'accés actual , diferent de l'original.
Casa que possiblement fora de caseros o de l'administrador de la finca agrària. Astrets cossos en EL formen patis posteriors, el primer tancant els braços de la EL, el segon a la manera de pati tancat posterior envoltat de porxadas en algun dels seus costats .
L'habitatge principal, com en totes les grans cases del senyoriu valencià , es desenvolupa a la planta principal . Les plantes baixes, a més de situar l'accés, alberguen els habitatges de caseros i arrendataris de les terres . En el cas de l'alqueria del Rocatí aquests habitatges prenen una sistematització important a la planta baixa del cos longitudinal que obre llums al Sud. L'accés a la casa principal es desenvolupa a la confluència dels dos cossos en EL, a través d'una porta amb arc rebaixat, un vestíbul i un pas al pati a través d'un altre arc.
Des del vestíbul es passa a una escala en molinet que ens va repartint nivells d'accés als diferents cossos . Les sales principals es troben en el primer nivell del cos principal, on trobem també les alcoves , cuina , etc .
Una gran andana de dos nivells de buits se situa sobre el cos transversal, i una cambra sobre la planta noble del cos longitudinal.
La condició més interessant de l'alqueria del Rocatí serà precisament la seua estructuració espacial, la manera d'ubicar l'habitatge principal i els habitatges annexes dels arrendataris . És molt interessant la composició arquitectònica a partir d'esquemes molt senzills d'una crugia situats a EL, perpendicularment entre si , a la manera com veiem també l'alqueria de Pi Bell a Borbotó, encara que en aquell cas formant un pati tancat.
De l'alqueria original de la XVI ens queden les fàbriques i l'estructura espacial. De la configuració segle XVIII tenim la conformació de buits, tant en planta principal, com en planta baixa, on se situen els habitatges de les persones del servei i dels arrendataris dels terrenys .
Les plantes últimes , les " andanes " i "cambres " s'organitzen de manera particular . Les situades sobre el cos longitudinal , el més llarg , aquell que acull als habitatges dels arrendataris en planta baixa , situa en el seu últim nivell les "cambres " col · lectives amb accés directe des del pati posterior. La casa principal té la seua pròpia "andana " i se situa a la planta del cos lateral, accedint-se a ella a través de l'habitatge directament . L'estructura de la casa principal està molt deteriorada, hui cremada per la desidia i el vandalisme, de manera que és necessària una ràpida intervenció per no perdre aquesta alqueria, proposant una intervenció coherent que la mantingui com a exemple d'una manera d'entendre l'habitació i les relacions socials en l'última etapa de l' horta del "antic règim".


La antigua alquería del Rocatí nos muestra como fue la arquitectura de una explotación agraria de posiblemente finales del Seiscientos en la parte Sur de la Huerta de Valencia. Restos de sus fábricas construidas en tapia real y huecos sobrepuestos en el XVIII a las antiguas fábricas, nos hablan de un edificio que se pierde en el tiempo.
Los espacios de la alquería, la disposición de los volúmenes, proporciona una información excelente sobre la manera de habitar estas casas señoriales valencianas, que se han ido adaptando a distintos usos en el tiempo, conservando sus volúmenes construidos y compartimentando de maneras distintas el espacio interno. En la actualidad observamos una fuerte compartimentación de origen moderno en la planta baja del cuerpo principal, posiblemente al ser usado como casa de colonos, o casas alquiladas a campesinos a lo largo del S. XX. Mientras que en las plantas superiores conserva los espacios en su configuración tradicional, posiblemente de finales del Seiscientos.
La alquería del Rocatí se estructura a partir de dos cuerpos articulados en ELE, construidos por una crujía, cubiertos a un agua con alero horizontal en fachada, con tres alturas en el cuerpo longitudinal y dos alturas en el transversal, aunque los niveles de huecos son distintos, ya que existen andanas con dobles niveles de fenestración, como en el caso del cuerpo transversal. Un cuerpo distinto se articula de manera longitudinal a la puerta de entrada; se trata de un edificio anexo, de origen posiblemente dieciochesco, con una fachada reconstruida en parte en época más reciente, posiblemente a finales del S. XIX, atendiendo a la solución de la puerta de acceso actual, distinta de la original.
Casa que posiblemente fuera de caseros o del administrador de la finca agraria. Sendos cuerpos, los que forman ELE, y el último a que nos hemos referido, tienen patios posteriores, el primero cerrando los brazos de la ELE, el segundo a la manera de patio cerrado posterior rodeado de porxadas en alguno de sus lados.
La vivienda principal, como en todas las grandes casas del señorío valenciano, se desarrolla en la planta principal. Las plantas bajas, además de situar el acceso, albergan las viviendas de caseros y arrendatarios de las tierras. En el caso de la alquería del Rocatí estas viviendas toman una sistematización importante en la planta baja del cuerpo longitudinal que abre luces al Sur. El acceso a la casa principal se desarrolla en la confluencia de los dos cuerpos en ELE, a través una puerta con arco rebajado, un vestíbulo y un paso al patio a través de otro arco.
Desde el vestíbulo se pasa a una escalera en molinillo que nos va repartiendo niveles de acceso a los distintos cuerpos. Las salas principales se encuentran en el primer nivel del cuerpo principal, donde encontramos también las alcobas, cocina, etc.
Una gran andana de dos niveles de huecos se sitúa sobre el cuerpo transversal, y una cambra sobre la planta noble del cuerpo longitudinal.
La condición más interesante de la alquería del Rocatí será precisamente su estructuración espacial, la manera de ubicar la vivienda principal y las viviendas anexas de los arrendatarios. Es muy interesante la composición arquitectónica a partir de esquemas muy sencillos de una crujía situados en ELE, perpendicularmente entre sí, a la manera de como vemos también la alquería de Pino Hermoso en Borbotó, aunque en aquel caso formando un patio cerrado.
De la alquería original del XVI nos quedan las fábricas y la estructura espacial. De la configuración dieciochesca tenemos la conformación de huecos, tanto en planta principal, como en planta baja, donde se sitúan las viviendas de las personas del servicio y de los arrendatarios de los terrenos.
Las plantas últimas, las “andanas” y “cambras” se organizan de manera particular. Las situadas sobre el cuerpo longitudinal, el más largo, aquel que cobija a las viviendas de los arrendatarios en planta baja, sitúa en su último nivel las “cambras” colectivas con acceso directo desde el patio posterior. La casa principal tiene su propia “andana” y se sitúa en la última planta del cuerpo lateral, accediéndose a ella a través de la vivienda directamente. La estructura de la casa principal está muy deteriorada, hoy más aún tras un incendio producto de la desidia y la barbarie, de manera que es necesaria una rápida intervención para no perder esta alquería, proponiendo una intervención coherente que la mantenga como ejemplo de una manera de entender la habitación y las relaciones sociales en la última etapa de la huerta del “antiguo régimen”.

martes, 22 de octubre de 2013

In Memoriam de les Torres de l'Horta dÀlacant



La Torre de Boter al Cami de Benimagrell 

El cas de l'Horta d'Alacant, de la pèrdua del seu paisatge i del seu patrimoni, és difícilment assumible per qualsevol societat. Gràcies a llibres ben documentats, articles i reportatges com el de la pàgina www.plinthus.es i algunes altres, es podrà mantenir la memòria històrica d'una cultura i una societat, l'alacantina, que des de finals del S. XVIII i al llarg del S. XIX va tenir una esplendor sol comparable amb l'enfonsament econòmic, identitari i cultural que es respira pel sud valencià. Només un grup d'estudiosos i algun resistent solitari, han mantingut viu el pavelló de la decència social, aquest grup que permet seguir mantenint confiança en una societat que ha vist en molts casos complaguda, mirant-se la cartera i amarrada a una modernitat epidèrmica, el naufragi d'una manera viure, d'una cultura que des del classicisme acadèmic a l'eclecticisme romàntic va tenir una esplendor ressenyable.

El caso de la Huerta de Alicante, de la pérdida de su paisaje y de su patrimonio, es difícilmente asumible por cualquier sociedad. Gracias a libros, artículos y reportajes como el de la página www.plinthus.es, se podrá mantener la memoria histórica de una cultura y una sociedad, la alicantina, que desde finales del S.XVIII y a lo largo del S. XIX tuvo un esplendor solo comparable con el hundimiento económico, identitario y cultural que se respira por el sur valenciano. Solo un grupo de estudiosos y algún resistente solitario, han mantenido vivo el pabellón de la decencia social, ese grupo que permite seguir manteniendo confianza en una sociedad que ha visto en muchos casos complacida, mirando su cartera y amarrada a una modernidad epidérmica, el naufragio de una manera vivir, de una cultura que desde el clasicismo académico hasta el eclecticismo romántico tuvo un esplendor reseñable. 

sábado, 19 de octubre de 2013

Antonius Van der Winjgaerden dibuixant Xàtiva en 1563



Antonius Van der Winjgaerden dibuixant Xàtiva en 1563
És poc corrent veure al propi dibuixant en el seu dibuix, una imatge que més tard, ja en ple barroc, ens mostraria Velázquez en el seu celebèrrim quadre, i que encara més tard, i com a paradigma del romanticisme, ens mostraria Caspar David Friedrich decididament com a paradigma del paisatge, sempre vist pels ulls del viatger, aportant aquesta càrrega de subjectivitat que sempre té el mateix concepte de paisatge. Per això em sembla tan interessant aquest dibuix i aquest paisatge vist pels ulls del dibuixant àulic del rei Felip II, que en el fons eren els ulls del seu rei.

Es poco corriente ver al propio dibujante en su dibujo, una imagen que más tarde, ya en pleno barroco, nos mostraría Velázquez en su celebérrimo cuadro, y que aún más tarde, y como paradigma del romanticismo, nos mostraría Caspar David Friedrich decididamente como paradigma del paisaje, siempre visto por los ojos del viajero, aportando esa carga de subjetividad que siempre tiene el propio concepto de paisaje. Por ello me parece tan interesante este dibujo y este paisaje visto por los ojos del dibujante áulico del rey Felipe II, que en el fondo eran los ojos de su rey. 

miércoles, 16 de octubre de 2013

Alcaufar Vell a Menorca . Una casa italianitzant amb aportacións locals



Alcaufar Vell a Menorca ens mostra una bella estampa de casa rural italianitzant, amb una gran aportació local: la manera de construir la coberta, amb carener perpendicular a façana, amb un frontó ocult ores la balustrada classicista. Una altra cosa ens sorprèn de la casa, l'ús d'aquest espai filtrant que a la Marina ens és tan propi: un porticat obert exterior en façana al qual s'obren les estances de la casa. Un buit central i dos laterals tancats, encara que compositivament marcats en façana. També la fusteria, aquest verd anglès, amb un especejament molt "britis", que queda com pòsit d'aquella dominació britànica de gairebé cent anys.

Alcaufar Vell en Menorca nos muestra una bella estampa de casa rural  italianizante, con una gran aportación local: la manera de construir la cubierta, con limatesa perpendicular a fachada, con un frontón oculto ras la balaustrada clasicista. Otra cosa nos sorprende de la casa, el uso de ese espacio filtrante que en la Marina nos es tan propio: un porticado abierto exterior en fachada al cual abren las estancias de la casa. Un vano central y dos laterales cerrados, aunque compositivamente marcados en fachada. También la carpintería, ese verde inglés, con un despiece muy “britis”, que queda como poso de aquella dominación británica de casi cien años.

miércoles, 9 de octubre de 2013

L’arquitectura del riurau i els seus particulars vincles amb la casa rural


Imatge: Masia de les Monjes en Calp- Foto de 1984

L’arquitectura del riurau i els seus particulars vincles amb la casa rural. (val.cast)
per Miguel del Rey *
Publicat a Riuraus Vius nº 1, Agosts, 2012 

L'arquitectura rural m'ha acompanyat sempre, vaig néixer en ella i m'ha acollit entre els seus murs gruixuts gran part de la meua vida; en ella i amb ella he conviscut fisica i intel·lectualment. Ha estat i és per a mi un referent ètic en la manera d’afrontar la forma i de construir l’arquitectura. Aquesta afirmació, pròpia d’una declaració de principis, podria justificar el perquè és per a mi un honor col·laborar amb Riuraus Vius en aquesta nova experiència editorial a través de la qual volem donar a conéixer una part de la nostra cultura rural: l’arquitectònica i l’etnològica, i en particular la que ens apropa a unes construccions tan nostres, els riuraus, tan íntima- ment lligats a la nostra cultura i al nostre paisatge, a la nostra manera d’entendre la vida; tant és així que es podria dir que són una forma i un espai que parlen i diuen de la nostra personalitat com a poble. Acollits pels riuraus, molts de nosaltres hem crescut, treballat i viscut. Van ser aquestes construccions carregades de necessitat, com tot allò rural, construïdes amb el seny propi de l’arquitectura popular: austeres, sense pretensions, senzilles, estrictament constructives, sense condicions gra- tuïtes: La porxada amb el seu espai previ del sequer i els additaments ne- cessaris dels forns d’ escaladar. Porxades adossades a les cases, situades frontalment o lateralment a la casa, riuraus exempts d’una o de dues naus, sequers austers i durs, previs o laterals a les cases acompanyant sempre els riuraus, van definir aquests espais propers a les cases on regnava la seua filosofia arbicida, eliminant, dels seus voltants secs i famolencs de sol, l’ombra de qualsevol arbre. Àrees sense ombres que poguessen robar algun raig del sol necessari per a dessecar el raïm i convertir-lo en pansa. I d’aquí el nostre auster paisatge domèstic camperol.

El paisatge que vam heretar fins a mitjans del Noucents que es va anar generant i construint, amb el suport del riurau i la seua cultura, al llarg dels darrers anys del segle XVIII i durant el segle XIX; riuraus que vam po- der conéixer i gaudir, en un relatiu bon estat, aquells que vam nàixer en els anys centrals del segle XX.

Durant la seua ajustada època d’existència es van barrejar amb la resta dels cossos de la casa agrària i es van assumir ràpidament en la cultura rural com un element més de la granja camperola, a les comarques on el cultiu del raïm, i la seua transformació en pansa va ser una de les princi- pals fonts de riquesa, o directament la més important, com va passar a les Marines o a les valls de l’interior de la Safor, i, fins i tot, i de manera puntual, en zones més al nord, com els límits de l’Horta o la Plana de Castelló. Les seues formes i la seua estructura, tan senzilla i necessària, tenia una finalitat concreta: protegir el raïm escaldat de la inclemència del temps  –les tempestes de setembre i octubre-. Les cobertes del riurau permeten resguardar la collita, i, alhora, facilitar el pas de l’aire que pot ajudar a assecar-lo i, sobretot, a evitar que el raïm escaldat es florisca.

Aquestes pràctiques i aquesta economia de la pansa, la seua producció, elaboració, emmagatzemat i comercialització, van ser la base de gran part de la nostra riquesa, des de finals del segle XVIII fins al fatidic 1910, quan la fil·loxera va retallar allò que ja la realitat econòmica estava anunciant, la mort d’un cicle econòmic. Però, la incidència de la cultura del riurau va transcendir al seu origen, a la seua funció; les seues formes, la seua estructura, la disposició respecte a la casa, van sobrepassar l’ ús primigeni, i, com totes les bones arquitec- tures, es van convertir, en poc temps, en un espai més de la casa, en un lloc ambigu i, amb això, cada vegada més necessari, per complementar les estades de vida domèstica en el camp o a la casa suburbana, a les cases pageses o a les cases de la burgesia agrària. El riurau i els seus espais es van fer indissociables amb una manera de viure del sud, meridional, on els espais oberts, coberts, amb bona ventilació, ens permeten l’abric adequat per a la vida, per a la xarrada, el menjar, per a tantes i tantes coses que “viure al riurau” és, i ha estat, una alternativa a allò que es diu, o es deia, “viure a la casa”, on només s’entrava en els dies inclements de l’hivern, o bé per dormir o per a actes de particular solemnitat.

El riurau tenia tanta presència en el paisatge fisic com en el cultural, va prende cos a l’imaginari col·lectiu d’un poble que va assimilar la paraula donant nom a un lloc de la casa, aquest lloc incert que serveix per a tantes i tantes coses que en molts casos i durant una llarga etapa de la nostra històrica era dificil pensar en una casa camperola sense riurau en aquells paisatges de la Marina.

El tipus bàsic d’aquestes construccions és rotund i es construeix seguint uns cànons que es van establir de manera clara en un primer moment; ca- non que utilitzava unes línies de càrrega paral·leles entre si, formant una o dues navades, es resolia amb pòrtics d’arcades o adintellats i es cobria a una o dues aigües, segons el cas. Amb una casuística molt particular, en funció que fos un cos exempt, d’una sola nau, o bé de dos navades. Doncs, en el primer cas es tancava posteriorment amb mur ventilat per retalls verticals que permetessen el pas de l’aire, però no l’entrada de la pluja. Mentre que en disposar de dues naus, ambdues baixaven prou el ràfec per protegir la preuada mercaderia, la qual quedava fora del perill de les inclemències del temps baix la porxada. Preciament la porxada, els porxes, els llotjes, estan en l’origen de la tipologia arquitectònica d’aquests riuraus que prenen de la tradició de la cultura constructiva popular les formes bàsiques des de les quals començaran el seu camí en l’arquitectura rural valenciana.

Les formes que des d’aquesttipus bàsic generen els riuraus, en els di- ferents paisatges en els quals es troben, ens ofereixen unes morfologies riquíssimes, tant en les formes en si, com en la sintaxi amb la casa, o tam- bé pel repertori de materials amb què es construeixen. La seua casuística en mantenir exempt o associar-se a les formes que li proporciona la casa agrària genera tot el repertori de formes amb què coneixem aquestes construccions. La morfologia estarà, doncs, vinculada a la situació respecte a la casa i també als propis materials que el construeixen. Entre aquests cal fer es- pecial menció a la naturalesa dels murs i a la forma de les estructures porticades.

Respecte als materials, la maçoneria serà generalment la base des de la qual s’aixecaran les fàbriques d’aquestes construccions, però no són aliens els murs de maó, a les zones més nord o d’horta poc pedregosa, tampoc els que inclouen parcialment o totalment pedra tosca, el tapial és un ma- terial més rar en aquesta època moderna en la qual es consolida el riurau. Així doncs, maçoneries revocades, no amb la pedra vista, ja que no eren fàbriques de les anomenades “per ser vistes”, només es deixava de vega- des vistes les llindes, els arcs i les cantonades, res més, la resta com diu la paraula “es revoca “, s’amaga pera protegir de vistes, però sobretot per protegir la fàbrica de les disgregacions dels morters, sempre tan pobres, de calç i fang, de guix i terra en altres casos ... I d’aquí la importància de restaurar bé estes arquitectures, sense separar-se del món de la calç, d’aquest aglomerant que el ciment va substituir, però en aquest cas no per bé, ja que els grans avantatges de la calç, van sucumbir amb el ciment. Les humitats impossibles d’evitar amb aquest últim, eren desconegudes en el món de la calç, o al menys es portaven millor.

Les obertures, les llindes, els arcs, seran formes indissociables amb el riurau, serà allò que li dóna caràcter, així com la seua ombra profunda. Llindes de fusta recolzades sobre pilars, ens construeixen els pòrtics més meridionals des Pedreguer i Benissa fins a Altea. Els arcs de mig punt, tan estables formalment, ens parlen d’un classicisme popular, si és que aquest és possible. Es recolzen aquests sobre potents pilars com podem veure al sud de les Marines o bé en potents columnes com en les vessants de les muntanyes de la Vall de Guadalest. Però són els arcs rebaixats, els carpanells, els que més trobem a les terres centrals del riurau, a les terres de Xàbia o les valls interiors, a Benissa. La construcció de l’arc marca moltes diferències, generarà formes diverses, per això no podem més que parlar dels honestos arcs de dovelles revocades que trobem en multitud de llocs, però també ressenyar la importància de les cintres de maó, amb format de grans peces a la manera de bards que prenen l’ample del mur i construeixen la forma que configura la fàbrica. Els arcs de pedra tosca a les proximitats de Xàbia són característics i de particular elegancia, més encara quan incorporen columnes o capitells del mateix material.

La coberta de teula corba, els ràfecs més o menys sofisticats, els forjats de fusta poc treballada, de rulls que suporten canyissos a l’aire o revocats amb guix, construeixen la forma de la teulada, formant un pla lleuger so- bre el qual una capa d’argila dona impermeabilització i aïlla de la humitat de la coberta, la qual descansa sobre el llit argilós. Una de les principals qüestions que suscita el riurau és precisament la seua vinculació amb l’arquitectura de la casa, ja que de la seua articulació amb els seus volums dependrà en gran mesura la imatge i la forma de l’espai de la granja camperola d’origen modern, la casa que ens acompanya en els nostres paisatges de la pansa des de les èpoques revolucionàries del canvi de sistema social i polític, allà per les darreries del Set-cents, temps en què s’asilaren a casa nostra gran nombre de famílies provinents de les terres provençals, gent que amb ells van portar noves tècniques i nous noms per denominar aquestes construccions rurals que van revolu- cionar també la producció de la pansa, tal com ens suggereix Ll. Fornés en el seu recent llibre (1). La casa des d’ aquells moments ha conviscut en les nostres terres amb el riurau, l’ha tingut a prop del seu àmbit domèstic, i fins i tot més, l’ha assimilat al repertori canònic de les arquitectures, a partir de les quals es construeix la granja camperola, la casa agrària; ja que al nostre poble li agradava d’habitar en aquest tipus d’espais que el riurau ofereix: espais filtrants previs a la casa, estades externes a la casa, a la manera dels que veiem en algunes cases de la muntanya d’Oltà on les estances estan construïdes i molt acotades, o també a Altea on els porxes són més diàfans, només porticats, no coberts de vegades i només tancats frontalment per canyissos i enfiladisses, espais amb accés lateral que per- meten una certa privacitat de l’entorn immediat de la casa.

El riurau ve com l’anell al dit per resoldre la seua funció primigènia, tant quan és aïllat al camp, com, adossat a la casa. Però, quan s’uneix a la casa comença una nova singladura, ja que assumeix part d’aquesta cultura d’espais ambigus, d’espais filtrants, tan del gust meridional. Amb la casa comença des d’ un inici una particular relació formal, general- ment additiva, situant-se davant de la façana principal, o bé lateralment, en el cas que orientació i orografia permeten un bon sequer amb òptima orientació. De vegades colonitzant tots els costats de la casa en una infinitat d’alternatives que permeten la màxima rendibilitat a la forma i als espais productius de la granja camperola. Envoltant, adherint entre els propis cossos dels riuraus i muntant uns sobre els altres com veiem en alguns exemples calpins. Però, hi ha altres maneres d’articular el riurau amb la casa, i les podem veure en el cas de Pedreguer, precisament en el catàleg que ens presenta Josep Marquès Costa en aquest número de la revista i que anomena “Els riuraus de Pedrguer”. En el seu ric repertori de formes trobem unes cases enigmàtiques, unes cases que incorporen en el seu volum al propi riurau, el qual no està adossat, com és habitual. Podem observar en veure aques- tes cases que es van alçar pensant en l’existència del riurau. Són cases amb el riurau incorporat, arquitectures que participen d’una manera tradicional de construir la casa valenciana, però que aporten una variant dialectal pròpia d’un lloc on la cultura de la pansa, la cultura del riurau està tan arrelada, on es permeten certs jocs, com són el de juxtaposar casa i riurau en una única construcció. Aquesta és la variant més important de l’arquitectura rural valenciana en època moderna, i d’ella hi ha molt pocs exemples.

Coneixíem les cases amb riurau incorporat, les cases porticades que anomenem, tant per les col·leccions de fotografia de J. Bonilla i les referències al seu llibre “Arquitectura Suburbana de Dénia” (2), o per les col·leccions de fotos de Carlos Fuster Montagut , i pels articles i llibres en els que publiquem diversos exemples, en particular els edificis alteans, els més ben conservats i més importants d’aquest tipus de cases, dels que hi ha completa referència en el llibre “Arquitectura Rural Valenciana” (3). Però ens ha sorprès la quantitat i qualitat d’aquestes arquitectura que Josep Marqués ens presenta en el seu catàleg de Pedreguer. Són edificis dels que es coneixen, i es conserven, pocs exemples. Aquestes cases ens permeten veure els riuraus inserits en els volums de les pròpies cases, no adossats a elles. En elles el pòrtic de façana és el propi riurau, configurant- les com unes cases porticades que ens revelen una elegància clàssica, una estabilitat formal inusitada en aquestes arquitectures rurals. Són la genuïna expressió de la cultura d’un poble que fa seues les formes i és capaç d’assumir noves solucions, nou folklore com a expressió viva de l’ànima popular.

Crec que és el moment no només de reivindicar l’interès i la importància dels nostres riuraus, sinó de donar a conéixer i valorar aquestes cases, uns dels més bells exemples de l’arquitectura vernacular valenciana.


1. - FORNÉS, LLUÍS: Els Riuraus Valencians. València, 2011
2. - BONILLA, F. JAVIER.: Arquitectura Suburbana en el Marquesado de Dénia. València 2007. També en l'article: “Arquitecturas para la Passa”al número monogràfic titulat "La vinya i el vi a Alacant", publicat per la Revista Canelobre, Hivern 2008-2009, Pag 163-178
3. - DEL REY, MIGUEL. Al Cap. 4 de “Arquitectura Rural Valenciana". Ed Galerada, Premiá de Mar, 2010 / Ed Museu Etnologia de València, València, 2010. També a: "La Casa Rural d'Origen Modern en el Territori Valencià", a "Arquitectura Popular Española" a cura de J.Caro Baroja CSIC Madrid 1990. I en l'article: "Un Espai Filtrant a l'arquitectura rural de la Comarca de la Marina". Aguaits, 6. Dénia, 1991
---------------------

La arquitectura del riurau y sus particulares vínculos con la casa rural
por Miguel del Rey *
Publicado en Riuraus Vius n º 1, Agosto, 2012

La arquitectura rural me ha acompañado siempre , nací en ella y me ha acogido entre sus gruesos muros  gran parte de mi vida, en ella y con ella he convivido física e intelectualmente. Ha sido y es para mí un referente ético en la manera de afrontar la forma y de construir la arquitectura. Esta afirmación, propia de una declaración de principios, podría justificar el porqué es para mí un honor colaborar con Riuraus Vives en esta nueva experiencia editorial a través de la cual queremos dar a conocer una parte de nuestra cultura rural : el ' arquitectónica y la etnológica , y en particular la que nos acerca a unas construcciones tan nuestros, los riuraus , tan íntimamente ligados a nuestra cultura ya nuestro paisaje , a nuestra manera de entender la vida , tanto es así que se podría decir que son una forma y un espacio que hablan y dicen de nuestra personalidad como pueblo . Acogidos por riuraus , muchos de nosotros hemos crecido , trabajado y vivido . Fueron estas construcciones cargadas de necesidad , como todo lo rural, construidas con el diseño propio de la arquitectura popular : austeras , sin pretensiones , sencillas , estrictamente constructivas , sin condiciones gratuitas : La porche con su espacio previo del secadero y los aditamentos necesarios los hornos de escalada . Soportales adosadas a las casas , situadas frontalmente o lateralmente en la casa, riuraus exentos de una o de dos naves , secaderos austeros y duros , previos o laterales en las casas acompañando siempre los riuraus , definieron estos espacios cercanos a las casas donde reinaba su filosofía arbicida , eliminando , de sus alrededores secos y hambrientos de sol , la sombra de cualquier árbol . Áreas sin sombras que pudieran robar algún rayo del sol necesario para desecar las uvas y convertirlo en uva pasa. Y aquí nuestro austero paisaje doméstico campesino .


El paisaje que heredamos hasta mediados del Novecientos que se fue generando y construyendo , con el apoyo del riurau y su cultura , a lo largo de los últimos años del siglo XVIII y durante el siglo XIX; riuraus que pudimos conocer y disfrutar , en un relativo buen estado , aquellos que nacimos en los años centrales del siglo XX .


Durante su apretada época de existencia se mezclaron con el resto de los cuerpos de la casa agraria y se asumieron rápidamente en la cultura rural como un elemento más de la granja campesina , en las comarcas donde el cultivo de la uva , y su transformación en pasa fue una de las principales fuentes de riqueza , o directamente la más importante , como ocurrió en las Marinas o en los valles del interior de la Safor , y , incluso , y de manera puntual , en zonas más al norte , como los límites de la Huerta o la Plana de Castellón . Sus formas y su estructura , tan sencilla y necesaria , tenía una finalidad concreta : proteger la uva escaldado de la inclemencia del tiempo- las tormentas de septiembre y octubre- . Las cubiertas del riurau permiten resguardar la cosecha , y , al mismo tiempo, facilitar el paso del aire que puede ayudar a secarlo y , sobre todo , evitar que la uva escaldada se florezca .


Estas prácticas y esta economía de la pasa , su producción , elaboración , almacenamiento y comercialización , fueron la base de gran parte de nuestra riqueza , desde finales del siglo XVIII hasta el fatídico 1910, cuando la filoxera recortó lo que ya la realidad económica estaba anunciando , la muerte de un ciclo económico . Sin embargo, la incidencia de la cultura del riurau trascendió a su origen , a su función ; sus formas , su estructura , la disposición respecto a la casa , sobrepasaron el uso primigenio , y , como todas las buenas arquitectura turas , se convirtieron , en poco tiempo , en un espacio más de la casa , en un lugar ambiguo y , con ello , cada vez más necesario , para complementar las estancias de vida doméstica en el campo o en la casa suburbana , en las casas campesinas o en las casas de la burguesía agraria . El riurau y sus espacios se hicieron indisociables con una manera de vivir del sur , meridional , donde los espacios abiertos , cubiertos , con buena ventilación , nos permiten el abrigo adecuado para la vida , para la charla , la comida , para tantas y tantas cosas que " vivir en el riurau " es, y ha sido , una alternativa a lo que se dice, o se decía, "vivir en la casa" , donde sólo se entraba en los días inclementes del invierno , o bien para dormir o para actos de particular solemnidad .


El riurau tenía tanta presencia en el paisaje físico como en lo cultural, se prende cuerpo al imaginario colectivo de un pueblo que asimiló la palabra dando nombre a un lugar de la casa , este lugar incierto que sirve para tantas y tantas cosas que en muchos casos y durante una larga etapa de nuestra histórica era difícil pensar en una casa campesina sin riurau en aquellos paisajes de la Marina .


El tipo básico de estas construcciones es rotundo y se construye siguiendo unos cánones que se establecieron de forma clara en un primer momento; ca - non que utilizaba unas líneas de carga paralelas entre sí , formando una o dos Navad , se resolvía con pórticos de arcadas o adintelados y se cubría a una o dos aguas , según el caso . Con una casuística muy particular , en función de que fuera un cuerpo exento , de una sola nave , o bien de dos Navad . Pues , en el primer caso se cerraba posteriormente con muro ventilado por recortes verticales que permitieran el paso del aire , pero no la entrada de la lluvia . Mientras que al disponer de dos naves , ambas bajaban bastante el alero para proteger la preciada mercancía , la cual quedaba fuera del peligro de las inclemencias del tiempo bajo el soportal . Preciament el porche , los por- jas , los palcos , están en el origen de la tipología arquitectónica de estos riuraus que toman de la tradición de la cultura constructiva popular las formas básicas desde las cuales comenzarán su camino en la arquitectura rural valenciana .


Las formas que desde aquesttipus básico generan los riuraus , en los diferentes paisajes en los que se encuentran, nos ofrecen unas morfologías riquísimas , tanto en las formas en sí , como en la sintaxis con la casa , o también por repertorio de materiales con que se construyen . Su casuística en mantener exento o asociarse a las formas que le proporciona la casa agraria genera todo el repertorio de formas con que conocemos estas construcciones. La morfología estará , pues, vinculada a la situación con respecto a la casa y también a los propios materiales que lo construyen. Entre estos hay que hacer es-pecial mención a la naturaleza de los muros ya la forma de las estructuras porticadas .


Respecto a los materiales , la mampostería será generalmente la base desde la que se levantarán las fábricas de estas construcciones , pero no son ajenos los muros de ladrillo , en las zonas más norte o de huerta poco pedregosa , tampoco los que incluyen parcialmente o totalmente piedra pómez , el tapial es un material más raro en esta época moderna en la que se consolida el riurau . Así pues, mamposterías revocadas , no con la piedra vista , ya que no eran fábricas de las llamadas " para ser vistas ", sólo se dejaba a veces vistas los dinteles , los arcos y las esquinas , nada más, el resto como dice la palabra " se revoca " , se esconde pera proteger de vistas, pero sobre todo para proteger la fábrica de las disgregaciones de los morteros , siempre tan pobres , de cal y barro , yeso y tierra en otros casos ... Y de ahí la importancia de restaurar bien estas arquitecturas , sin separarse del mundo de la cal , de este aglomerante que el cemento sustituyó , pero en este caso no para bien , ya que las grandes ventajas de la cal , se sucumbió con el cemento . Las humedades imposibles de evitar con este último, eran desconocidas en el mundo de la cal , o al menos se llevaban mejor .


Las aberturas, dinteles y arcos, serán formas indisociables con el riurau, será aquello que le da carácter, así como su sombra profunda . Dinteles de madera apoyadas sobre pilares , nos construyen los pòr ␣ cs más meridionales diciembre Pedreguer y Benissa hasta Altea . Los arcos de medio punto , tan estables formalmente , nos hablan de un clasicismo popular , si es que éste es posible . Se apoyan estos sobre potentes pilares como podemos ver en el sur de las Marinas o bien en potentes columnas como en las laderas de las montañas del Valle de Guadalest . Pero son los arcos rebajados , los rebajados , los que más encontramos en las tierras centrales del riurau , a las tierras de Jávea o los valles interiores , en Benissa . La construcción del arco marca muchas diferencias , generará formas diversas , por eso no podemos más que hablar de los honestos arcos de dovelas revocadas que encontramos en multitud de sitios , pero también reseñar la importancia de las cerchas de ladrillo , con formato de grandes piezas a la manera de bardos que toman el ancho del muro y construyen la forma que configura la fábrica . Los arcos de piedra pómez en las proximidades de Xàbia son característicos y de particular elegancia , más aún cuando incorporan columnas o capiteles del mismo material .


La cubierta de teja curva , los aleros más o menos sofisticados , los forjados de madera poco trabajada , de rizos que soportan cañizos al aire o revocados con yeso, construyen la forma del tejado , formando un plano ligero so-bre el cual una capa de arcilla mujer impermeabilización y aísla de la humedad de la cubierta , la cual descansa sobre la cama arcilloso . Una de las principales cuestiones que suscita el riurau es precisamente su vinculación con la arquitectura de la casa, ya que de su articulación con sus volúmenes dependerá en gran medida la imagen y la forma del espacio de la granja campesina de origen moderno , la casa que nos acompaña en nuestros paisajes de la pasa desde las épocas revolucionarias del cambio de sistema social y político , allá por las postrimerías del setecientos , tiempo en que se asiló en nuestro gran número de familias provenientes de las tierras provenzales , gente que con ellos trajeron nuevas técnicas y nuevos nombres para denominar estas construcciones rurales que revolucionar también la producción de la pasa , tal como nos sugiere Ll. Fornés en su reciente libro ( 1 ) . La casa desde aquellos momentos ha convivido en nuestras tierras con el riurau , lo ha tenido cerca de su ámbito doméstico , e incluso más , lo ha asimilado al repertorio canónico de las arquitecturas , a partir de las cuales se construye la granja campesina , la casa agraria ; ya que en nuestro pueblo le gustaba de habitar en este tipo de espacios que el riurau ofrece: espacios filtrantes previos a la casa , estancias externas en la casa, a la manera de los que vemos en algunas casas de la montaña de Oltá donde las estancias están construidas y muy acotadas , o también en Altea donde los porches son más diáfanos , sólo porticadas, no cubiertos a veces y sólo cerrados frontalmente por carrizos y enredaderas , espacios con acceso lateral que permi-ten una cierta privacidad del entorno inmediato de la casa .


El riurau viene como anillo al dedo para resolver su función primigenia , tanto cuando es aislado en el campo, como , adosado a la casa . Pero , cuando se une a la casa comienza una nueva singladura , ya que asume parte de esta cultura de espacios ambiguos , de espacios filtrantes , tan del gusto meridional .
Con la casa comienza desde un inicio una particular relación formal , generalmente aditiva , situándose delante de la fachada principal , o bien lateralmente , en el caso de que orientación y orografía permiten un buen secadero con óptima orientación . A veces colonizando todos los lados de la casa en un sinfín de alternativas que permitan la máxima rentabilidad a la forma y los espacios productivos de la granja campesina . Envolvente, adhiriendo entre los propios cuerpos de los riuraus y montando unos sobre otros como vemos en algunos ejemplos calpinos . Pero hay otras maneras de articular el riurau con la casa , y las podemos ver en el caso de Pedreguer , precisamente en el catálogo que nos presenta José Marqués Costa en este número de la revista y que llama " Los riuraus de Pedrguer " . En su rico repertorio de formas encontramos unas casas enigmáticas , unas casas que incorporan en su volumen al propio riurau , el cual no está adosado , como es habitual . Podemos observar en ver estas casas que se levantaron pensando en la existencia del riurau . Son casas con el riurau incorporado , arquitecturas que participan de una manera tradicional de construir la casa valenciana , pero que aportan una variante día- dialectales propia de un lugar donde la cultura de la pasa , la cultura del riurau está tan arraigada , donde se permiten ciertos juegos , como son el de yuxtaponer casa y riurau en una única construcción . Esta es la variante más importante de la arquitectura rural valenciana en época moderna , y de ella hay muy pocos ejemplos .

Conocíamos las casas con riurau incorporado , las casas miedo ␣ cadas que llamamos , tanto para las colecciones de fotografía de J. Bonilla y las referencias en su libro " Arquitectura Suburbana de Dénia " ( 2) , o por las colecciones de fotos de Carlos Fuster Montagut , y los artículos y libros en los que publicamos varios ejemplos , en particular los edificios alteanos , los mejor conservados y más importantes de este tipo de casas , los que hay completa referencia en el libro "Arquitectura Rural Valenciana " ( 3) . Pero nos ha sorprendido la cantidad y calidad de estas arquitectura que José Marqués nos presenta en su catálogo de Pedreguer . Son edificios de los que se conocen , y se conservan , pocos ejemplos . Estas casas nos permiten ver los riuraus insertados en los volúmenes de las propias casas , no adosados ​​a ellas . En ellas el pórtico de fachada es el propio riurau , configurándolas como unas casas porticadas que nos revelan una elegancia clásica , una estabilidad formal inusitada en estas arquitecturas rurales . Son la genuina expresión de la cultura de un pueblo que hace suyas las formas y es capaz de asumir nuevas soluciones , nuevo folclore como expresión viva del alma popular .


Creo que es el momento no sólo de reivindicar el interés y la importancia de nuestros riuraus , sino de dar a conocer y valorar estas casas , unos de los más bellos ejemplos de la arquitectura vernacular valenciana .



1 . - FORNÉS , LUIS : Los Riuraus Valencianos . Valencia , 2011

2 . - BONILLA , F. JAVIER . : Arquitectura Suburbana en el Marquesado de Dénia . Valencia 2007 . También en el artículo : "Arquitecturas para la Pasa " al número monográfico titulado " La viña y el vino en Alicante" , publicado por la Revista Candelabro , Invierno 2008-2009, Pag 163-178
3 . - DEL REY, MIGUEL . El Cabo. 4 de " Arquitectura Rural Valenciana " . Ed Galerada , Premiá de Mar , 2010 / Ed. Museo Etnología de Valencia , Valencia , 2010. También en: " La Casa Rural de Origen Moderno en el Territorio Valenciano " , en " Arquitectura Popular Española" al cuidado de J.Caro Baroja CSIC Madrid 1990. Y en el artículo : " Un Espacio Filtrando a la arquitectura rural de la Comarca de la Marina " . Aguaits , 6. Denia , 1991